Pluja al pati
Estic assegut en una galeria que dona a un pati: Plou. No arriba cap soroll del poblet. La galeria te una barana de ferro, la pluja baixa per les teules i rebota en la barana, cada fil d'aigua i esclata en un minuscul brojador de gotes, fugacissim, m'hi he de fixar molt per veure'l, perque de seguida en neix un altre. Mes enlla, l'aigua cau sobre les fulles horitzontals de la parra, fa un xiuxiueig continu, pero no sempre igual, a vegades es mes intens, pero passa el minut de pluja forta i la parra torna a omplir-se amb els llargs i monotons suspirs d'aigua. El terra del pati es fet de lloses irregulars, i la pluja va omplint els clots que els anys han fet en la pedra, primer els mes petits, despres els mes grans. Tambe m'hi he de fixar molt, per veure pujar el nivell de l'aigua en cada clot. No se quant de temps ho miro, això i allò, quant de temps escolto, quant de temps estic immobil a la galeria. Fins que els sentits es fatiguen. Se molt be quan els sentits fracassen. Es quan penso "No para de ploure".
Josep Maria Espinas (Temps afegit)
Me gusta la lluvia, y cuando cae, es inevitable observarla. A veces no veo caer el agua, si no momentos y recuerdos que he vivido o que estoy viviendo...
